GÒTICS NEWS XVI CAT

CULTURA DE L’ESFORÇ COL·LECTIU GÒTICS RUGBI CLUB

 Introducció

En esport es diferencien dues filosofies o maneres d’afrontar la pràctica esportiva i la competició: la cultura de l’esforç i la cultura de l’ego.

En aquestes línies volem presentar a les famílies la postura del Club i de l’Escola de Rugbi de Gòtics.

Cultura de l’ego

En la cultura de l’ego l’objectiu és EL SEU resultat. Com a club, equip o jugador, perquè s’aplica a tots els nivells, es busca abans de res i de totes les formes possibles el resultat que és l’única cosa realment important. A més, la recompensa ha de ser immediata, es treballa a curt termini de la mateixa manera que les obres a qualsevol poble o ciutat abans de les eleccions municipals.

Es creen esportistes per als quals conductes com fer paranys incloent dopar-se són acceptables. I, per descomptat, el menyspreu al contrari i fins i tot als seus companys menys dotats. Les persones que s’inclinen per aquest model s’identifiquen amb frases com “Diré qualsevol cosa per a aconseguir el que vull” o “Sé que sóc especial perquè tothom m’ho diu”. Els entrenadors premien les conductes egoistes dels jugadors sempre que els condueixin al seu resultat.

I per als jugadors només importen ells, la seva conducta és egoista i les conseqüències habituals són: enrabiades en perdre, cerca de culpables externs, trasllat dels errors propis culpant als companys, no saber guanyar amb menyspreu al rival, falta de respecte a la figura de l’àrbitre al qual també s’usa com a boc expiatori per a justificar un mal resultat, absència d’autocrítica, falta de motivació per a l’entrenament seriós i dur, i un llarg etcètera d’accions basades en l’egoisme entès com la tendència general d’anteposar els objectius i interessos propis als de l’equip

Cultura de l’esforç

Des del seu naixement, el club s’ha forjat en innombrables lluites i batalles per a la seva supervivència. Des del mateix moment de la seva fundació va quedar implícitament clar que la lluita i l’esforç titànic anaven a ser imprescindibles. Ara a l’escola entrenem en “verd” més de 100 vegades per temporada. No fa massa anys, l’equip sènior del club també entrenava en verd, però era en els parterres de Montjuïc fins que arribava la policia donant lloc a pintoresques anècdotes que poden consultar-se a l’hemeroteca. Per això, l’esperit de lluita està gravat en l’ADN del mamut i ha de preservar-se a tots en tots els àmbits per assegurar la seva continuïtat.

En aquesta visió de l’esport, el resultat és la conseqüència de l’esforç i la constància en els entrenaments, no l’objectiu inicial per al qual val qualsevol mitjà. El que ens importa, i molt, és la millora i la forma en què s’aconsegueix.

Els resultats arriben a llarg termini a conseqüència del treball.

L’esforç costa, però és important remarcar que costa, així i tot, no és sofriment.

Costa a vegades sortir de casa quan plou, tanmateix, qualsevol que hagi tingut l’ocasió de practicar esport en condicions que requereixin un punt de superació personal, haurà experimentat els efectes positius del posterior alliberament d’endorfines en el torrent sanguini i dels beneficis que aquesta petita o gran superació li reportarà en la seva autoestima.

Quan en la xerrada final d’una sessió, molts parlen amb orgull que l’entrenament ha estat intens, dur, amb placatges… sempre és quan ells s’han esforçat molt i, tot seguit, diuen que s’ho han passat molt bé. Això és justament el que perseguim perquè el rugbi és simplement gaudir jugant amb el màxim esforç i amb els teus amics.

Pensem fermament que un excés de protecció afebleix i impedeix un sa creixement emocional per acostumar-se a lluitar i superar els petits (i a vegades, grans) problemes i inconvenients que apareixen en la vida. Creiem que protegir excessivament DESPROTEGEIX als nostres fills que no seran capaços d’afrontar els reptes que li vagin sorgint. A vegades, és bo deixar que s’equivoquin en petites coses per al seu aprenentatge.

Des del nostre punt de vista, evitar el seu esforç, no forma sinó que deforma.

La nostra proposta és no evitar l’esforç, perquè en esforçar-se, estem contribuint a la seva educació i incidint directament en la seva millora personal.

Com a pares, som conscients d’aquesta realitat i volem aprofitar les oportunitats que ens ofereix l’esport per a formar als nostres fills en l’esforç.

Realment ajudem als nostres fills amb un excés de protecció apartant del seu camí qualsevol obstacle? No impedim d’aquesta manera el seu creixement i que puguin lluitar per a superar petits reptes amb tot el que això representa en termes d’autoestima, confiança i preparació per a la seva vida adulta?

La competició

El que realment ens interessa és l’esforç que han posat per aconseguir el resultat o per intentar-lo.

Una voluntat ferma és l’element imprescindible. Quan un equip es deixa la pell en un partit, malgrat no obtenir la victòria, nosaltres considerem que ha guanyat i hem d’anar-nos-en contents i satisfets del partit jugat.

Per contra un partit guanyat jugant a un nivell inferior al que tenim i, molt pitjor, sense respectar l’esperit esportiu general i rugbístic en particular, fa que aquest partit sigui una derrota vergonyosa malgrat haver fet més marques.

I, si els jugadors es barallen entre ells i no juguen com a amics, la pèrdua és total.

Per contra, l’oportunitat de jugar amb equips superiors ens regala l’ocasió per a persistir en la lluita, mai rendir-se.

A algú li sembla Andrés Iniesta un bon exemple per als seus fills pel seu treball, humilitat i tracte humà,  a part, per les seves qualitats esportives? D’això parlem.

Qui dona tot el que té, no està obligat a més.

Esforç col·lectiu

En rugbi l’esforç individual és la base sobre la qual s’assentarà sòlidament l’esperit lluitador de cada equip apareixent sinergies i complicitats de tota mena entre els jugadors. És crític deixar de costat els egocentrismes tòxics en una societat que sembla impulsar-nos en aquesta direcció. Quan ve un jugador a l’equip, la nostra obligació és acollir-lo, serà un dels nostres companys i alguns d’ells, els teus millors amics per a tota la vida.

El club i diferents categories han passat i passaran per situacions complicades que han requerit i requeriran remar junts per arribar a bon port. Davant les inevitables dificultats és quan es mostra el veritable caràcter per tirar endavant i superar en grup les adversitats a les quals ens enfrontem.

Respecte

Una mica més? Si, una cosa bàsica: el respecte a un mateix, als companys, als entrenadors, als jugadors més petits, a l’equip contrari, a l’àrbitre, als pares i al públic en general. Aquest respecte va íntimament lligat a la cultura de l’esforç sent molt més complicat en jugadors dominats per la cultura de l’ego.

Conclusió

Un dels principals valors que ens caracteritza com a club és la cultura de l’esforç en equip en contraposició a la cultura de l’ego i, juntament amb la formació de persones, és la base sobre la qual es construeix tot el projecte.

No hi ha res en la vida que s’aconsegueixi sense esforç.

L’escola de Gòtics Rugbi Club aposta fermament per l’esport com a eina per a ajudar a inculcar als nostres jugadors aquesta cultura de l’esforç per aconseguir:

  • Formació de persones
  • Formació d’esportistes
  • Formació en valors
  • I amb tot això poder arribar a ser jugadors de rugbi!

Cristian, Raül, Cris i Derti

Equip d’entrenadors S10 temporada 2021-22

L’esforç és fer tot allò que depèn de tu per aconseguir un objectiu i fer-ho el millor que puguis fer

Pep Marí

GÒTICS NEWS XVI ESP

CULTURA DEL ESFUERZO COLECTIVO GÒTICS RUGBY CLUB

Introducción

En deporte se diferencian dos filosofías o formas de afrontar la práctica deportiva y la competición: la cultura del esfuerzo y la cultura del ego.

En estas líneas queremos presentar a las familias la postura del Club y de la Escuela de Rugby de Gòtics.

Cultura del ego

En la cultura del ego el objetivo es SU resultado. Como club, equipo o jugador, porque aplica a todos los niveles, se busca ante todo y de todas las maneras posibles el resultado que es lo único realmente importante. Además, la recompensa ha de ser inmediata, se trabaja a corto plazo del mismo modo que las obras de cualquier pueblo o ciudad antes de las elecciones municipales.

Se crean deportistas para los que conductas como hacer trampas, incluyendo doparse, son aceptables. Y, por supuesto, el desprecio al contrario e incluso a sus compañeros menos dotados. Las personas que se inclinan por este modelo se identifican con frases como “Diré cualquier cosa para conseguir lo que quiero” o “Sé que soy especial porque todo el mundo me lo dice”. Los entrenadores premian las conductas egoístas de los jugadores siempre que les conduzcan a su resultado.

Y para los jugadores solo importan ellos, su conducta es egoísta y las consecuencias habituales son: rabietas al perder, búsqueda de culpables externos, traslado de los errores propios, culpando a los compañeros, no saber ganar con desprecio al rival, falta de respeto a la figura del árbitro al que también se usa como chivo expiatorio para justificar un mal resultado, ausencia de autocrítica, falta de motivación para el entreno serio y duro y un largo etcétera de acciones basadas en el egoísmo entendido como la tendencia general de anteponer los propios objetivos e intereses a los del equipo.

Cultura del esfuerzo

Desde su nacimiento, el club se ha forjado en innumerables luchas y batallas para su supervivencia. Desde el mismo momento de su fundación quedó implícitamente claro que la lucha y el esfuerzo titánico iban a ser imprescindibles. Ahora en la escuela entrenamos en “verde” más de 100 veces por temporada. No hace demasiados años, el equipo senior del club también entrenaba en verde, pero era en los parterres de Montjuic hasta que llegaba la policía, dando lugar a pintorescas anécdotas que pueden consultarse en la hemeroteca. Por eso el espíritu de lucha está grabado en el ADN del mamut y debe preservarse a todos los niveles para asegurar su continuidad.

En esta visión del deporte, el resultado es la consecuencia del esfuerzo y la constancia en los entrenos, no el objetivo inicial para el que vale cualquier medio. Lo que nos importa, y mucho, es la mejora y la forma en que se consigue.

Los resultados llegan a largo plazo como consecuencia del trabajo.

El esfuerzo cuesta, pero es importante remarcar que cuesta, pero no es sufrimiento.

Cuesta a veces salir de casa cuando llueve, pero, cualquier que haya tenido la ocasión de practicar deporte en condiciones que requieran un punto de superación personal, habrá experimentado los efectos positivos de la posterior liberación de endorfinas en el torrente sanguíneo y de los beneficios que esa pequeña o gran superación le reportará en su autoestima.

Cuando en la charla final de una sesión, muchos hablan con orgullo que el entreno ha sido intenso, duro, con placajes… siempre es cuando ellos se han esforzado mucho y, acto seguido, dicen que se lo han pasado muy bien. Eso es justamente lo que perseguimos porque el rugby es simplemente disfrutar jugando a tope con tus amigos.

Pensamos firmemente que un exceso de protección debilita e impide un sano crecimiento emocional para acostumbrarse a luchar y superar los pequeños (y a veces, grandes) problemas e inconvenientes que aparecen en la vida. Creemos que proteger excesivamente DESPROTEGE a nuestros hijos que no serán capaces de afrontar los retos que le vayan surgiendo. A veces, es bueno dejar que se equivoquen en pequeñas cosas para su aprendizaje.

Desde nuestro punto de vista, evitar su esfuerzo, no forma sino que deforma.

Nuestra propuesta es no evitarles el esfuerzo porque, al esforzarse, estamos contribuyendo a su educación e incidiendo directamente en su mejora personal.

Como padres, somos conscientes de esta realidad y queremos aprovechar las oportunidades que nos ofrece el deporte para formar a nuestros hijos en el esfuerzo.

¿Realmente ayudamos a nuestros hij@s con un exceso de protección apartando de su camino cualquier obstáculo? ¿No impedimos de esta forma su crecimiento y que puedan luchar para superar pequeños retos con todo lo que ello representa en términos de autoestima, confianza y preparación para su vida adulta?

La competición

Lo que realmente nos interesa es el esfuerzo que han puesto por conseguir el resultado o por intentarlo.

Una voluntad firme es el elemento imprescindible. Cuando un equipo se deja la piel en un partido, pese a no conseguir la victoria, nosotros consideramos que ha ganado y debemos irnos felices y satisfechos del partido jugado.

Por el contrario, un partido ganado jugando a un nivel inferior al que tenemos y, mucho peor, sin respetar el espíritu deportivo general y rugbístico en particular, hace que este partido sea una derrota bochornosa a pesar de haber hecho más marcas.

Y, si los jugadores se pelean entre ellos y no juegan como amigos, la pérdida es total.

Por el contrario, la oportunidad de jugar con equipos superiores nos regala la ocasión para persistir en la lucha, nunca rendirse.

¿A alguien le parece Andrés Iniesta un buen ejemplo para sus hijos por su trabajo, humildad y trato humano aparte de por sus cualidades deportivas? De eso hablamos.

Quien da todo lo que tiene, no está obligado a más.

Esfuerzo colectivo

En rugby el esfuerzo individual es la base sobre la que se asentará sólidamente el espíritu luchador de cada equipo apareciendo sinergias y complicidades de todo tipo entre los jugadores. Es crítico dejar de lado los egocentrismos tóxicos en una sociedad que parece impulsarnos en esa dirección. Cuando viene un jugador al equipo, nuestra obligación es acogerlo, será uno de nuestros compañeros y algunos de ellos, tus mejores amigos de por vida.

El club y diferentes categorías han pasado y pasarán por situaciones complicadas que han requerido y requerirán remar juntos para llegar a buen puerto. Ante las inevitables dificultades es cuando se muestra el verdadero carácter para salir adelante y superar en grupo las adversidades a las que nos enfrentemos.

Respeto

¿Algo más? Si, algo básico: el respeto a uno mismo, a los compañeros, a los entrenadores, a los jugadores más pequeños, al equipo contrario, al árbitro, a los padres y al público en general. Este respeto va íntimamente ligado a la cultura del esfuerzo siendo mucho más complicado en jugadores dominados por la cultura del ego.

Conclusión

Uno de los principales valores que nos caracteriza como club es la cultura del esfuerzo en equipo en contraposición a la cultura del ego y, junto con la formación de personas, es la base sobre la que se construye todo el proyecto.

No hay nada en la vida que se consiga sin esfuerzo.

La escuela de Gòtics Rugby Club apuesta firmemente por el deporte como herramienta para ayudar a inculcar a nuestr@s chic@s esta cultura del esfuerzo para conseguir:

  • Formación de personas
  • Formación de deportistas
  • Formación en valores
  • ¡Y con todo eso poder llegar a ser jugadores de rugby!

Cristian, Raül, Cris y Derti

Equipo de entrenadores S10 temporada 2021-22

L’esforç és fer tot allò que depèn de tu per aconseguir un objectiu i fer-ho el millor que puguis fer

Pep Marí

S16 B Campions Cinquena catalana

Voldríem felicitar els nostres jugador@s del S16, per la brillant temporada que han realitzat aquest any.

Han aconseguit emportar-se el campionat a la cinquena categoria de divisió catalana i el tercer lloc a la primera categoria.

Tot això hi ha estat possible gràcies a un gran equip de lluitadores i lluitadors, que ho han donat tot al camp, guiats per un grup d’entrenadors i delegats que ha sabut transmetre l’esperit del joc i l’esforç que representa el rugby.

FELICITATS!!

Alex, Alvaro A, Alvaro F, Andrea, Andreas, Antoni, Beth, Camille, Carla F, Carla H, Claudia, Claudio, Dylan, Eduard, Elia, Erik, Fernando, Francisco, Gael, Gerard, Gonzalo B, Gonzalo L, Guim, Hugo, Ignacio, Isaac, Izan, Jay, Jordi, Kevin, Laia, Lali, Lucia, Manon, Marc C, Marc E, Marc G, Marc N, Marc W, Mario, Martina, Mauro, Miquel, Nicolai, Pablo, Perceval, Pol A, Pol J, Rafael, Rajpreet, Roc, Roger, Roger Xavier, Roman, Roy, Santino, Tomás, Victor Hugo, Zakary i Zura.

 

Força Gòtics, Força S16.

 

BIO_TEST Nahuel Rios

Que saps del nostre preparador físic i fisioterapeuta, a part que no et deixa descansar al camp i que sempre està preparat per ajudar-te.


Quin és el teu nom complet? 

Victor Nahuel Rios Messina

On i quan has nascut?

Vaig néixer el 28 de gener de 1989 a Mendoza, Argentina.

Ets dretà o esquerrà?

Soc dretà per escriure i xutar, però esquerrà per pujar al bus.

Quines frases o paraules utilitzes amb freqüència?
Daledaledale crec que ho dic centenars de vegades als entrenaments. Una frase que no faig servir molt sovint, però que m’encanta dir als catalans és  “perquè soc més català que el fricandó”. Em fa molta gràcia i ells també.

Tens tics, manies, hàbits estranys o altres característiques que et defineixin?
M’agrada que els cons d’entrenament estiguin alineats al camp i olorar les copes abans de servir-me alguna cosa per beure.

Quin és el teu primer record?
Quan tenia cinc anys i vaig anar a veure “El Rey León”, 4 vegades en un mes. Mufasa sempre moria i no ho podia superar.

Ho passaves bé a l’escola?
A la primària sí. A la secundària no tan bé, com la majoria, suposo. La universitat va ser un dels moments que més he gaudit.

Quan eres petit, què volies ser de gran?
Volia ser jugador de futbol, advocat i president de la república. Tot molt normal.

Quines eren les teves activitats preferides de petit?
Jugar al futbol, col·leccionar cromos dels mundials, jugar a les bales, mirar Pokémon a la tele, llegir sobre dinosaures i animals, enfilar-me als arbres. També molt normal.

Que has estudiat?
Técnico en Preparación Física del INEF de Mendoza.
Fisioterapeuta en la Universidad de Mendoza.

Quin ha estat l’esdeveniment més important de la teva vida fins ara?
Mudar-me a Barcelona.

Quin consideres el teu èxit més gran?
Podria anomenar un èxit acadèmic com graduar-me en Fisioteràpia i un èxit personal com és tenir molts coneguts i amics que m’alegren i em fan més suportable el dia rere dia.

Quin és el teu millor record?
Entrenar amb l’equip de primera divisió de futbol de la meva província, el Godoy Cruz Antonio Tomba.

Quin és el teu pitjor record?
La mort d’un noi de 18 que jugava a l’equip rival i no el vam poder reanimar. Crec que aquest esdeveniment em va fer voler estar a l’àmbit de la salut i l’esport.

Ets optimista o pessimista?
Soc el capità dels optimistes.

Hi ha res que et negues a fer sota qualsevol circumstància? Per què?
Colpejar algú de manera intencional, perquè soc antiviolència.

Quin és el teu menjar favorit?
Cappelettis a la caruso, una pasta farcida de carn, amb salsa de nata, llet, pollastre, nous, parmiggiano i pernil.

Si llegeixes, què t’agrada llegir?
M’agrada llegir sobre història i novel·les històriques.

Quina és la teva idea de bon entreteniment?
És qualsevol on hi hagi amics, bon menjar, bona beguda i bona música.

Ets espontani/a, o sempre necessites planejar?

Planifico tot el que ha de ser planificat per poder gaudir de ser espontani la resta del temps encara més.

Quina és la teva més gran fortalesa com a persona?
Soc molt apassionat en tot allò que faig.

Que fas ara?
Soc el preparador físic de les categories de competició del Gòtics i també el físio de la Selecció Catalana de Rugby. També faig d’entrenador personal.

On et veus d’aquí a cinc anys?
Segurament a Barcelona, lligat al rugbi i la fisioteràpia. Planejant viatges i projectes acadèmics, per exemple un Màster.